La Web dels Gegants de Mataró

La Web dels Gegants de Mataró



Visitants Totals : 1.128.971
Usuaris Conectats : 4






Pere Joan Ferrer Destorrent

www.gegantsmataro.cat

Nom: Pere Joan Ferrer Destorrent
Entitat: Grup d'Animació Barrila
Barri: Eixample

Constructor: Pere Casanovas, Toni i Xavier Maymó i altres membres del Grup

Any: 27 de novembre de 1977

En Pere Joan Ferrer Destorrent, amb un posat molt seriós, o potser més aviat trist, va guarnit amb tota la vestimenta cerimoniosa i típica d’un senyor feudal del segle XV.

Aquest gegant té una característica molt especial: amaga un teatrí de titelles a la seva panxa. També pot girar el cap, i així dóna la seva opinió sobre l’obra de teatre que es representa (a la seva panxa o fora d’ella) fent moviments de negació si no li acaba d’agradar.

En Pere Joan és un dels gegants més antics que es conserven a Mataró. Representa la figura històrica, polèmica i ambivalent de l’últim senyor de Burriac, Pere Joan Ferrer Destorrent, que va governar la ciutat de Mataró i les seves contrades durant part de la segona meitat del segle XV. El gegant del veí poble de Cabrera també té el seu gegant inspirat en aquest personatge.

Tal com apunta l’escriptor i periodista cabrerenc Albert Calls: Pere Joan Ferrer, home de guerra i de lletres, d’ideals cavallerescos i accions ben discutibles, va arrodonir les malvestats que va cometre buscant en el refugi de l’escriptura el consol de la justificació. Vinculat indestriablement amb el Castell de Burriac que esguarda Cabrera de Mar i el Maresme, ara la seva figura de tirà i home de lletres s’integra amb el poble amb el qual va entrar en conflicte, per obra i gràcia de la cultura popular.

El gegant representava una de les peces principals de la comparsa d’un grup d’animació format per gent molt jove anomenat Barrila. Aquest grup, com molts de l’època va ser fruit del fort moviment de renovació que van viure les festes populars al final dels anys 70, on tot un seguit de col·lectius van iniciar les seves passes mitjançant l’animació al carrer, amb cercaviles, música, obres teatrals i tot tipus d’accions culturals a l’aire lliure.

El Grup Barrila va néixer a l’any 1976, amb l’ànim de fer obres al carrer amb titelles. Els seus fundadors van ser Quim Castellà, Enric Mons i Xavier Maymó, i al cap de poc s'hi va afegir Quim Alís i Pere Mariano. La seva primera actuació va ser al pati de la residència de Sant Josep i va ser una combinació de contes amb titelles de guant, animació amb cançons i burriqueries vàries.

El primer local d'assaig el tenien a les pròpies golfes de la casa de Xavier Maymó, al carrer de Montserrat. Amb les primeres noies que es van afegir al grup, la Núria Vilardebó, Montse Castellà, María José Cordobés i Roser Ballesta, alumnes de l’escola Divina Providència, van aconseguir un local més gran i digne on poder-hi treballar, el propi teatre de l’escola de les noies.

Quan Toni Maymó, germà d’en Xavier, va entrar al grup, va plantejar i promoure fer cercaviles i crear figures per aquetes. Així, el 1976, van néixer un conjunt de figures com el Cavall de Bastos, portat per en Xavier Maymó, o el Senyor Ramon, un nan de cap enorme. Però calia una figura que encara causes més expectació, calia un gegant.

Cap a l’any 1977 es van posar mans a l’obra i van triar com a personatge la figura de l’últim senyor que va manar a tota comarca, Pere Joan Ferrer, tot i que, no estaven segurs de si va ser així realment. Es van decantar per aquesta figura degut a que la majoria de gegants de l’època representaven emperadors, reis i guerrers (com en Robafaves, que representa a Jaume I). Ells, per això, va triar un governador de caire més local, l’últim senyor feudal que va dominar la ciutat i totes les seves contrades, des del Castell de Burriac.

La testa i les mans les va fer sobre poliestirè l’escultor Pere Casanoves; el vestit el va confeccionar l’Angelina i la Teresa Mas (mare i tieta d’en dels germans Maymó); la perruca la va fer Josep Damaret (un perruquer teatral de Barcelona), i l’estructura final va ser obra de Quim Castellà, Toni Maymó i Xavier Maymó.

En Pere Joan Ferrer Destorrent es va estrenar el 27 de novembre de l’any 1977 a una festa reivindicativa en contra de l’enderrocament del l’històric teatre Clavé, que malauradament va ser enderrocat dos anys més tard.

El gegant, des de la seva creació, va representar una de les peces principals de la comparsa d'animació del grup i sempre causava una gran expectació allà on anava. En el teatrí que hi portava a la panxa es representava el conte de Sant Pere i el Diable. Aquest escenari impressionant i tan curiós deixava tothom bocabadat, però degut a la seva incomoditat i espai tan reduït, aviat el van deixar de fer servir.

En Pere Joan va ser molt actiu i conegut fins l’any 1984, en que es va dissoldre el Grup Barrila. El gegant, juntament amb el Dimoni (una altra figura del Barrila) van ser desats a les golfes del Foment Mataroní, i custodiats, fins l’any 2004, per Quim Castellà, que treballava allà de conserge.

Cap a l’any 2006, el Foment fa reformes i, en vista que no es poden fer càrrec de les moltes figures i vestuari que tenen tancats a les seves golfes, fa una crida per veure si algú les vol salvar abans de que el lloc quedi net i renovat. Jordi Miralles, Toni Braza i Coral Mas, membres del Web dels Gegants de Mataró, acompanyats per l’antic membre del grup Barrila, Toni Maymó, es van fer càrrec del vell Pere Joan, ja en molt mal estat i sense roba, i el van portar a la casa de Xavier Maymó, una de les persones amb més lligams emocionals amb la figura, i de seguida li va fer un lloc, a la seva casa de Santa Eulàlia de Riuprimer. Li va fer unes noves mans, li va restaurar el nas i part de la cara, que s’havien fet malbé, i li va recuperar el vestit. Durant més de 12 anys ell i la seva família el van custodiar.

Pere Joan Ferrer Destorrent, Senyor de Burriac i Baró del Maresme

En Pere Joan Ferrer va ser un cavaller, militar i escriptor que va tenir un paper molt important en els afers polítics de la segona meitat del segle XV. Va ser durant un temps, el senyor absolut de tota la baronia del Maresme amb tota la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls.

Va viure en una època feudal, on la funció principal de la noblesa era la guerra. Només els senyors feudals podien posseir cavalls i armes. Els fills de les famílies nobles eren principalment educats en la guerra des de petits. Als 18 anys eren armats cavallers i havien de ser lleials al seu senyor. La guerra proporcionava als vencedors riqueses i terres que feien augmentar el poder del senyor guanyador, aquest permetia viure els seus cavallers amb certs privilegis.

Els feus eren atorgats pel rei als senyors feudals, i aquests es quedaven les millors terres i la resta les repartia en lots als pagesos que li havien de pagar rendes (part de la collita o treballs personals a les seves terres). El senyor feudal tenia el dret de jurisdicció sobre totes les terres del seu feu (podia dictar ordres i lleis, impartir justícia, controlar els serveis com els ponts, molins,... cobrar impostos,...). Potser hi havia part del feu que no era propietat del senyor feudal (podia ser de l’Església o de pagesos lliures), però també hi podia impartir la seva justícia. La majoria de la població, els pagesos i artesans havien de treballar per sobreviure i mantenir el senyor feudal i els seus cavallers.

La família de Pere Joan Ferrer formava part de l’oligarquia barcelonina emergent en el segle XIV. Els Ferrer es troben documentats com a mercaders, amb negocis importants a la Mediterrània occidental. Bernat Ferrer va realitzar una política matrimonial basada en el casament dels seus fills amb membres de les principals famílies de mercaders i ‘ciutadans honrats’ de Barcelona (que eren una mena de noblesa barcelonina). També aconseguirà promocionar-los en càrrecs militars, eclesiàstics o com a funcionaris reials i escrivans.

Un dels fills, Pere Joan Ferrer, es va fer militar gràcies a la compra, per part del seu pare, de la castlania del castell de Burriac. Pere Joan Ferrer es va casar amb Maria Destorrent i Bertran, filla d’una poderosa família mercantil barcelonina, i van tenir nou fills. L’hereu del matrimoni, Pere Joan Ferrer Destorrent, va néixer l’any 1432.

L’adolescència de Pere Joan Ferrer Destorrent va ser turbulenta i plena de conflictes, fins al punt de ser arrestat a casa seva per ordre reial el 1452. Poc després va començar a intervenir en lluites polítiques i el 1455 es va adherir a l’actitud presa per la Biga contra la lloctinència de Galceran de Requesens.

El 1462, en esclatar al Principat de Catalunya la guerra contra Joan II d'Aragó, Pere Joan Ferrer va anar a Perpinyà en defensa del Principat contra Lluís XI de França. Va destacar tant en les seves operacions, que els diputats de la Generalitat el van anomenar capità general i governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya.

Un cop perduda Perpinyà l’any 1463, Pere Joan Ferrer va continuar la guerra contra Joan II a Maó i Amposta, assolint l'octubre d’aquell mateix any el comandament de les tropes destacades al Llobregat i el Penedès.

El 1464 va socórrer Cervera, Besalú i altres poblacions i va assistir a la presa de Torroja del Priorat. El mateix any també va ser detingut, amb l’acusació de connivència amb l’enemic. Després d’ésser exculpat, va anar al setge de la Bisbal, on va cooperar amb Bertran d’Armendaris per aconseguir la victòria. Un any més tard, tots dos militars van ser nomenats capitans de l’Empordà. Pere Joan Ferrer, a més, havia estat elegit diputat de la Generalitat en representació de l’estament militar de Puigcerdà. El 1467 va contribuir a la gran victòria de la batalla de Viladamat, i el 1470 va participar en la presa de Cadaqués.

Tot i aquestes victòries, la guerra s’anava decantant cap el bàndol de Joan II i, Pere Joan Ferrer davant la possibilitat de perdre la guerra, l’any 1471 es passà, juntament amb altres militars com en Bertran d’Armendaris, al costat de Joan II, per la qual cosa va ser declarat traïdor a Barcelona.

Joan II li va recompensar aquesta defecció concedint-li la senyoria de Mataró, Argentona, Cabrera, Vilassar, Premià i el castell de Burriac, creant la Baronia del Maresme.

El 1475, acabada la guerra, Pere Joan Ferrer torna al castell de Burriac per reedificar-lo i convertint-lo en la seva residència habitual. Joan II, com a remuneració a llurs serveis, li va concedir la jurisdicció civil i criminal sobre tots els seus dominis, poder que va exercir amb molta crueltat i despotisme causant una forta oposició per part del pobles. Les forques, símbol visible de l'autoritat de Pere Joan Ferrer, s'alçaven dalt del Turó de l’Infern, al costat del Montcabré, on penjava els insubmisos i així quedaven ben visibles des bona part de la seva baronia.

Un cop mort Joan II, l’any 1480, els vassalls del senyor de Burriac, farts de les seves injustícies i abusos, van aconseguir alliberar-se’n gràcies a les peticions fetes per les parròquies de la comarca al nou rei Ferran II. Pere Joan Ferrer va perdre tots els drets de la baronia i tots els pobles d’aquesta es van reincorporar a la jurisdicció reial. Tot i així, Pere Joan Ferrer va seguir vivint al Castell de Burriac fins a la seva mort, entre el 1502 i el 1504.

Pere Joan Ferrer, a part de bon militar i cruel senyor feudal, també va ser un home de lletres, com ho demostren diversos poemes amorosos que va escriure i les seves obres cavalleresques ‘El Sumari de batalla a Ultrança’ i ‘El Pensament’.

El seu perfil polèmic i ambivalent està recollit en la publicació ‘Llums i ombres de Pere Joan Ferrer’, de l’escriptor i periodista cabrerenc Albert Calls.

El Castell de Burriac

Pere Joan Ferrer va heretar el castell de Burriac, construït al segle IX, molt malmès per culpa de la guerra. Consistia en una sèrie de construccions a la part alta, amb una torre rodona, la capella de Sant Vicenç, unes dependències annexes i unes habitacions amb cuina al voltant d’una cisterna al vessant oest del cim. Pere Joan Ferrer va convertir aquestes restes en un castellpalau on va fixar la seva residència permanent; va fer construir la part jussana que, fins al moment, es limitava a un petit bastió al nord del puig on va fer quadres i magatzems; va fer ampliar la part sobirana amb més cambres; i també va fer construir un nou cinturó de muralles, donant al castell la configuració que té actualment.

L’antic castell va ser construït sobre una torre de defensa anterior, d'època romana i sota seu té un antic poblat ibèric. És molt visible des de bona part del Maresme central i punt immillorable de guaita i de control del territori.

La primera documentació de l'existència del castell data de l'any 1017, aleshores s'anomenava Castell de Sant Vicenç. La denominació Castell de Burriac apareix per primera vegada l'any 1313.

Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament. Les fotografies de finals del segle XIX i començaments del segle XX ja el mostren enrunat. Va ser comprat per l'ajuntament de Cabrera de Mar l'any 1990.

Les altres figures del Grup Barrila

A part del gegant Pere Joan Ferrer Destorrent i del gegantó motxilla conegut com el Dimoni, el Grup Barrila feia servir moltes altres figures per les seves actuacions i cercaviles.

Una de les figures més emblemàtiques era el Senyor Ramon, un nan de cap enorme que duia un barret de copa llarguíssim. El van construir els membres del grup pels volts de l’any 1976 i va desaparèixer el 1979.

El bestiari del grup el formaven un elefant i un cavallet. L’enorme Elefant formava part de l’espectacle de circ al carrer, i va ser construït entre Xavier Maymó (que va fer el caparràs) i Quim Castellà (que es va encarregar de la carcassa).

El cavallet estava fet de pasta de paper sobre una base de reixat de galliner i es deia el Cavall de Bastos. El portava en Xavier Maymó, amb una porra a la mà, feta de tela i farcida d’escuma, amb la que copeja suaument a tota la canalla que podia.

Un altre capgròs, que també acostumava a atonyinar a tothom amb una bossa a la mà era la Piteruda. Creada als volts de 1981, acostumava a acompanyar al gegant o al Dimoni amb dos figures més, el Lleó i el Moro.

Molt del material del grup Barrila, inclosa moltes d’aquestes figures, es desaven, a un edifici de les antigues cooperatives de Mataró, situat al carrer del Deu de Gener (entre la Plaça de Cuba i la Plaça de les Tereses). Malauradament l’edifici va quedar destruït per un incendi i bona part del material i figures del grup es van cremar.

Conte de Sant Pere i el Dimoni
(relatat per Joan Amades)

Heu de saber que una vegada, quan Sant Pere encara no feia de porter del cel, e1 dimoni, que li tenia molta mania, el va anar a trobar per fer-li una mala passada.

Aleshores sant Pere, tal com és ben sabut, feia de pescador, però com que els temps eren ben difícils i amb e1 peix que treia de la xarxa no sempre n’hi havia prou per a anar passant, tenia un tros de terra que treballava a hores vagaroses.

El dimoni, doncs, li va proposar d’anar a mitges en una plantada que farien. Li va oferir les condicions segments: que hi treballarien tots dos i que quan fos l’hora de collir e1 dimoni es quedaria tot e1 que sortís de la terra en amunt i sant Pere tindria tot el que hi hagués de la terra en avall. Sant Pere hi va estar d’acord i així ho van pactar.

Van sembrar patates, i després d’haver cavat el tros, d’haver-lo adobat i d’haver-lo regat, va arribar e1 moment de la collita. Tal com havien pactat, e1 dimoni es va quedar totes les plantes de les patateres, que creixien de la terra en amunt i no servien de res, i sant Pere es va quedar amb totes les patates, que, com se sap, sempre es fan sota terra.

El dimoni es va endur una bona enrabiada, però després de rumiar una estona, va pensar quina seria la seva revenja. Se’n va tornar a veure e1 sant i li va proposar de fer una altra plantada a mitges, però que aquest cop ell es quedaria tot el que hi hagués sota terra i sant Pere tot e1 que sortís de la terra en amunt.

Sant Pere, bon jan, també va acceptar i després d’haver llaurat tots dos el camp, hi van sembrar blat. Va arribar l’hora de la sega i d’acord amb e1 que havien convingut, perquè un tracte és un tracte, sant Pere es va quedar amb totes les espigues, de les quals va treure unes bones bales de palla i uns quants sacs ben plens de blat, i el dimoni es va haver d’acontentar amb les arrels, que no servien ni per a cremar.

Ja podeu comptar que el dimoni es va enfurismar encara més que la primera vegada, del mal negoci que havia fet, però no es va donar per vençut, perquè ell sí que era ben bé de la pell del dimoni. Va voler tornar a enganyar el sant, pensant que aquest cop sí que se’n sortiria, perquè jugaria sobre segur. Va proposar una nova plantada a mitges, però amb la condició que aquesta vegada, ell, el dimoni, obtindria tot el que hi hagués de la terra en avall i e1 tronc i l’espiga, i e1 sant només es quedaria amb les fulles.

El sant, que era de bon acontentar, va dir que sí una vegada més. I apa: un altre cop tots dos a llaurar el camp, escatar-lo, cavar-lo i adobar-lo. I aleshores hi van plantar blat de moro i el van regar ben regat perquè les plantes sortissin amb ufana i carregades de fruit. Quan va arribar l’hora de la collita, tal com havien convingut, el dimoni es va quedar amb les arrels i el tronc i l'espiga de les plantes, tot plegat bo per a llençar al femer; Sant Pere, en canvi, només amb les fulles, on es feien les panotxes, va poder omplir uns quants sacs de blat de moro.

El dimoni, veient que per més mala fe que hi posava en els seus tractes amb sant Pere, al capdavall sempre hi sortia perdent, ja no hi va voler saber res més, i se’n va anar amb un pam de nas, la cua entre cames i, segons diuen, traient foc pels queixals.

Els grups d’animació al carrer dels anys 70
(escrit per Heribert Masana i Soler)

Cada vegada costa més trobar-se amb alguna festa major que tingui programada una cercavila o passacarrers d’algun grup d’animació. Aquesta fórmula festiva va tenir una enorme eclosió cap a mitjans dels anys setanta, extenent-se fins a mitjans dels vuitanta, quan, poc a poc, va anar retrocedint per donar lloc a la professionalització de moltes companyies o la mateixa mort dels col·lectius d’animació, sempre amb algunes excepcions que, com veurem, encara perduren.

En canvi, els espectacles de petit format i en llocs estàtics han perviscut amb més bona salut. Allò itinerant, espontani i expressiu va ser com una flor d’estiu. Les causes d’aquest fet són moltes i necessitarien un estudi més detallat, car s’hi entreveuen de tipus social, econòmic, artístic, d’estat d’ànim fins i tot…

El cert és que la festa a la Catalunya dels anys setanta, entenent-se com a festa popular, va viure un moment de renovació i engrescament important que va donar fruit amb un reguitzell de grups, col·lectius i companyies que iniciaren les seves primeres passes mitjançant l’animació al carrer amb cercaviles i accions a l’aire lliure.

Si ens referim, sobretot, als grups d’animació de cercaviles al carrer, podrem observar que és un gènere que posteriorment ha derivat més cap el teatre tancat (en un lloc concret, estàtic, podent ser un espai interior o exterior) o cap el teatre al carrer amb una manera de fer més estrictament teatral i professional que no pas amb l’espontaneïtat d’aquells primers anys on es bevia dels elements de les festes populars i tradicionals per reinventar-los i convertir-los amb uns estris per l’animació i agitació de l’espai públic obert (els carrers i places), provocant la participació directa de la gent, que passava de ser mera espectadora a participant.

Aquí es podria entrellucar una proposta de diferenciació entre el concepte “animació de cercaviles al carrer” i “teatre al carrer”, dos conceptes que s’entrelliguen però que en molts casos tenen escletxes que els diferencien. La combinació del teatre al carrer i els elements provinents de la tradició de les festes populars proporcionava una mena de cuina-laboratori experimental important de creació i expressió artística que anava proporcionant aire fresc d’innovació i espontaneïtat.

Amb tot això no diem pas que ja no existeixin grups d’animació que realitzin cercaviles pel carrer, però són ben pocs i comptats en comparació amb el nombre que van existir fa uns trenta anys enrere, tenint en compte que les circumstàncies històriques no són les mateixes, car malauradament la festa popular, un ens viu amb entitat pròpia, ha tendit massa a anar de remolc de la conjuntura política del moment o del sistema imperant de torn. Fins i tot, algunes de les poques companyies (les que han tingut més sort), que encara queden d’aquells anys i que actualment encara es dediquen al teatre al carrer, han perdut part del seu encanteri primigeni que les va fer néixer.

Dóna la sensació que això d’agafar un capgròs o un cavallet de cartró, llençar confeti i traques o ballar amb les xanques al so de les gralles sigués d’un altre temps, fins i tot, algú més agosarat ha parlat de canvi en la mirada atenta dels infants, que es veu que ja no són els mateixos i que han perdut la innocència, és a dir, que ja no cal allò de cantar el gegant del pi i sentir-se lliure mentre es va saltant darrere un titella gegant que corre pel carrer, o que ja no cal creure amb els titelles com a ninots màgics que parlen i expliquen històries o que allò del sol solet ja està passat rosca.

Aleshores no s’entendria com milers de nens i nenes, vulguem o no vulguem, queden embadalits davant del circ o dels seus personatges més inversemblants i estrafolaris, siguin pallassos, homes-bala, malabars… Potser són els grans que s’escriuen un guió que encaixi amb la seva manera de pensar més còmode o més adient pel moment, un moment actual que falla en els continguts culturals del sistema educatiu i amb uns mitjans audiovisuals i de comunicació que deixen molt que desitjar.

Podem entendre també que els anys no perdonen i que la gent que tenia vint anys als anys setanta ara en té trenta més i ja no està per bròquils…Això de saltar, cridar i córrer pels carrers cansa, gasta…, potser per això cal una renovació generacional de l’animació al carrer.

Per sort, actualment, encara hi ha un polsim d’il·lusió i candidesa en certs grups que es resisteixen a perdre els encants de l’animació i cercaviles pels carrers, tot i que, en general (sempre hi ha excepcions), els grups actuals estan més professionalitzats i especialitzats i no utilitzen tant els materials de la festa popular i tradicional, com passava amb els primers grups que emergiren als anys setanta.

Seria allò de sortir-se o no del guió establert, tant el guió intern i professional que es pugui tenir com a companyia pel pur rendiment econòmic, com pel guió establert des de fora a nivell de pautes a seguir per un bon espectacle (ordenances des de l’administració pertinent).

Ens podem imaginar que aquella manera de fer, més desperta, més inconscient que conscient, més pulsional que cerebral, està diametralment oposada a l’actualitat de la gestió cultural imperant: burocràcia més no poder, contractes de desenes de clàusules, control de seguretat, assegurances, ordenances civils, problemes viaris…

A part, hi pot haver també un factor psicològic d’òptica distorsionada: és aquell discurs que això de sortir al carrer ja no cal…, potser cal més que mai. Si hom es vol sentir l’espai públic com a propi, de tothom i de ningú en particular, cal sempre practicar el sa exercici de l’expressió lliure al carrer, sense sobrepassar allò ètic o cívic de sentit comú, però amb les dosis de transgressió que fagi falta.

A voltes, hom pot tenir la sensació que hem cedit l’espai públic a l’administració pública, que el gestiona en nom de tots i totes, però corrent el risc que es tanqui, s’oficialitzi, s’empobreixi i s’avorreixi allò que podria ser obert, alternatiu, ric i fresc.

Què estem fent doncs? Fem espectacles per distreure la societat? O potser seria allò de sortir al carrer a fer gresca com una necessitat vital d’expressió artística i festiva que provoca per si sola la participació natural de la gent? Potser encara ens manca llum per veure-hi clar.


© LA WEB DELS GEGANTS DE MATARÓ
www.gegantsmataro.cat



Anterior

Galeria

Següent


Darreres sortides en les que ha participat

10/07/2019 - VII Mostra de Gegants i Cultura Popular de Mataró (Exposició)
18/07/1983 - Actuació del Grup Barrila a Els Monjos
10/06/1983 - Cercavila del Grup Barrila a Olesa de Montserrat
24/04/1983 - Bateig dels gegants de Tona
23/04/1983 - Diada de Sant Jordi
23/04/1981 - Diada de Sant Jordi
21/06/1980 - Festes del Barri del Palau - Escorxador (Estrena del gegant Escorxador)
28/07/1979 - Les Santes, Festa Major de Mataró (Cercavila de tots els gegants de la ciutat)
28/07/1979 - Les Santes, Festa Major de Mataró (Gran concentració de gegants de la ciutat a la plaça de Santa Anna)
31/05/1979 - Festes de Sant Eudald a Ripoll
23/04/1979 - Diada de Sant Jordi
27/11/1977 - Festa de Reivindicació del Teatre Clavé (Presentació del Pere Joan Ferrer i Destorrent)




© LA WEB DELS GEGANTS DE MATARÓ
www.gegantsmataro.cat