Robafaves



Robafaves

Ajuntament de Mataró

La Web dels Gegants de Mataró

Nom: Robafaves
Alçada: 4,25m
Parella: La Geganta
Colla: Colla dels Gegants i Nans de Mataró
Població: Mataró
Constructor: Josep Maria Diamant i Montañés
Any: 1964 (la figura original va estrenar-se segurament per Les Santes de 1853)
Web del Gegant

La Família dels Gegants de la Ciutat està formada per en Robafaves, el cap de família; la seva dona, la Geganta; la seva filla, la Toneta i el marit d’aquesta, en Maneló, a més de tota una cort de nans que sempre els acompanyen ballant alegrament i que contrasten amb la solemnitat dels gegants.

Tots ells són patrimoni cultural de la ciutat, i és per aquest motiu que tenen un protocol de funcionament específic, aprovat pel Ple de l’Ajuntament. Actualment, l’Institut Municipal d’Acció Cultural és qui té cura de la seva gestió i del seu manteniment. La Família Robafaves surt de Mataró molt poques vegades i no la trobarem gairebé mai a les plantades multitudinàries. Això sí, sol assistir a moltes de les festes dels barris i els carrers mataronins.

La història d’aquestes figures es perd una mica en el temps: la primera notícia de l’existència de gegants a Mataró data d’entre el final del segle XVII i el principi del segle XVIII. En un text de 1741 ja s’esmenta la existència de tres gegants. La Família actual, formada per en Robafaves, la Geganta i la Toneta, apareix per primera vegada, oficialment, per la festa de Les Santes de l’any 1853 i representa una família de la noblesa medieval (diem que els gegants són d'aquest any, tot i que es sospita que s’han vist un o dos anys enrera, però no hi ha cap document fiable que ho certifiqui).

L'any 1884, també durant les festes de Les Santes, es presenten amb uns nous vestits i pentinats, a l'estil de l'última moda del moment (les modistes Señoritas Margenat fan els vestits i els pentinats el perruquer Diamant); aquest canvi d’imatge es critica molt a l'època ja que, segons es diu, la roba és molt lletja i dóna als gegants una aparença una mica ridícula.

Al juliol de l'any 1893 hi ha l'esperada renovació dels gegants; aquesta vegada, no només es canvien els vestits, sinó que es fa una recomposició de les estructures, així com una profunda reforma dels caps i de les mans a càrrec de l'artiste mataroní Josep Vinardell. El disseny dels vestits és de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i l'execució final la porta a terme la modista Pelegrina Malatesta de Barcelona.

El 1900 arriba novament una gran i necessària restauració, ja que segons cròniques de l'època, els gegants ja fan pena. L'arquitecte Eduard Ferrés i Puig és el dissenyador de la nova indumentària d'en Robafaves i la Geganta, que confecciona novament la modista Pelegrina Malatesta; el vestit de la Toneta només es retoca. La testa d'en Robafaves també es restaura i es pinta novament pel pintor Josep Vinardell. Els gegants es presenten al public el dia 26 de juliol; en Robafaves té l'aspecte d'un conceller i les gegantes d'elegants dones de l'època.

Durant els anys següents, els gegants reben petites restauracions. La més destacada és la que es porta a terme l'any 1912 en que la Pelegrina Maladeta confeciona uns nous vestits i en Josep Vinardell restaura i pinta les testes.

L'any 1919, entre el Corpus i Les Santes, es realitza una renovació total dels gegants. Aquesta reforma és coordinada per en Manuel Diamant i Adrià que es basa en unes figures realitzades per l'artista Labarta; els gegants tornen a tenir una imatge medieval clàssica, i en Robafaves adopta l'aparença d'un gran monarca barbut.

El 1930, arriba una de les reformes més importants, la que fa que els gegants adoptin la fisonomia actual. Dirigida per l’artista barceloní Salvador Alarma i portada a terme per Josep Diamant i Llobet, la reforma afecta per complet els gegants, que són presentats a la plaça de l’ajuntament dos dies abans de Corpus.

L’any 1949, Diamant en reconstrueix urgentment els caps i les estructures i, un any després, el 1950, construeix un gegant nou per a la ciutat: en Maneló (dissenyat per l’escultor barceloní Lluís Sabadell), futur marit de la Toneta, que és presentat el dia 26 de juny. El casament se celebra el dia 27 de juliol, durant les festes de Les Santes. A partir d’aquesta data, i fins als nostres dies, la Família Robafaves tindrà sempre quatre membres.

Finalment, l’any 1964, els quatre gegants es reconstrueixen totalment. Cal destacar que en Robafaves i la Geganta actuals són els mateixos que aquests de 1964. La construcció de les noves figures va a càrrec de Josep M. Diamant i Montañés, que en fa unes rèpliques exactes, tret de la Toneta, a la qual li fa un cap més proporcionat amb les dimensions del seu cos. Les noves estructures són de ferro i, els cossos, de fibra de vidre. L’aspecte final de la parella jove canvia considerablement en comparació amb l’antiga, sobretot la Toneta, que sembla sortida d’un conte de fades.

El 1980, la parella jove és reconstruïda completament una altra vegada; aquest cop, pel mestre solsoní Manuel Casserres i Boix, que només manté les estructures de ferro dels gegants antics de 1964. Aquests gegants nous estan fets de cartró i es basen en l’aparença que tenien als anys 1950. Els vestits són obra del sastre Llorenç Illa, de la ronda de Sant Pere de Barcelona, i la Toneta torna a portar una melena llarga i rossa (la perruca és feta per Ramon Cisterna). El 25 de juliol, el primer dia de la Festa Major de Les Santes, es presenten en públic. Són en Maneló i la Toneta que tenim actualment. Un any més tard, el 1981, el mestre Casserres en retoca les testes per donar-los una aparença menys seriosa. L'any 1982 en Casserras repassa i pinta els caps de fibra de vidre d'en Robafaves i la Geganta, i Llorenç Illa, renova el vestuari a l'estil dels que portaven als anys 50.

L'any 1992 en Casserres, fent ell mateix la feina de sastreria, renova el vestuari de tots els gegants, tret el d'en Maneló.

(Tota aquesta informació està més detallada en el llibre d'en Nicolau Guanyabens i Calvet, titulat "Els Gegants de la Ciutat de Mataró")


En Robafaves és un gegant de rostre ferreny, alt i gros, amb una indumentària de guerrer medieval (casc, capa, cota de malla, espasa...), que s’inspira en la figura i el caràcter del rei Jaume I el Conqueridor. Té el pit engalanat amb tres o quatre medalles, segons l’ocasió, i du un pergamí (en el qual s’explica la llegenda del seu nom) a la mà esquerra, mentre que, amb la dreta, s’agafa la capa.

Una de les llegendes més curioses d’en Robafaves és la que explica l’origen del seu nom: una vegada, els gegants de Mataró van anar a ballar a Argentona i quan, un cop acabada la festa, tornaven cap a casa, els portadors es van enamorar d’unes faves precioses que verdejaven en un camp proper a la carretera. Com que no van poder resistir la temptació, van abandonar les figures al mig del camí i es van llençar al camp per robar una bona quantitat de faves, que van amagar sota la faldilla del gegant. Es van conxorxar amb el flabiolaire i li van dir que anirien a mitges, però que no els descobrís. A l’entrada de Mataró, un estol de mainada va rodejar la gegantesca parella i, amb molta insistència, els va demanar que ballessin. Els geganters s’hi van resistir, perquè, amb la sobrecàrrega que portaven, no els venia bé de ballar. Una autoritat que s’esqueia per allà a prop els va fer ballar i, mentre ballaven, amb les sotragades, les faves van caure per terra. L’admiració i la broma foren grans i, des d’aleshores, al pobre gegant, que no tenia culpa de res, li va quedar el mal nom de Robafaves. Aquest nom apareix documentat, per primer cop, en la dècada dels anys vuitanta del segle XIX, però la primera dada documental de gegants a Mataró és de 1683. En aquest any, ja es parla de gegants en plural. Com que arreu de Catalunya s’estila la parella de gegants, entenem que ja n’hi ha un que representa una dona.

La Geganta és la parella inseparable d’en Robafaves i té la fisonomia d’una reina clàssica amb corona, vel blanc i capa de vellut; Cal destacar-ne el bonic ram de flors naturals que porta sempre a la mà esquerra i el mocador artesanal que va fer un grup d’àvies de la ciutat, a la dreta.

La Toneta és la filla d’en Robafaves i la Geganta i l’únic membre de la família del qual se’n coneix la data d’origen de manera gairebé segura: 1853. Sembla que és de les primeres gegantones, filla d’una parella de gegants, que hi ha a Catalunya. Aquesta geganta és anomenada, simplement, gegantona o gegantoneta, i d’aquí en deriva el nom actual: Toneta. El 1957, la Toneta ja apareix amb la melena llarga i rossa que li dóna l’aspecte jovial i modern que tothom coneix. Va vestida amb uns tons rosats i marronosos i, com la seva mare, porta un ram de flors naturals a la mà dreta, mentre que, amb l’esquerra, s’agafa coquetament la faldilla.

En Maneló és el company i marit de la Toneta, la filla d’en Robafaves. Fill de Terrassa, es casa amb la gegantona de Mataró enmig d’una gran cerimònia festiva durant la Festa Major de Les Santes de l’any 1950.

El nom i la provinença simulada de Terrassa no són totalment arbitraris: el nom, d’origen ben desconegut, és heretat del que tenia el fill dels anteriors gegants de Mataró (en aquella època, Manueló), segons les referències escrites del baró de Maldà. El fet que sigui de Terrassa es deu a un intercanvi de favors entre els dos ajuntaments: la Família Robafaves va a la gran trobada de gegants que es fa el dia 2 de juliol a Terrassa i, a canvi, els gegants de Terrassa vénen el dia de Les Santes a casa del seu fill com a consogres. L’antic Manueló, fill dels gegants de Mataró, apareix documentat en un dietari de 1799, però el més probable és que també sigui present, el 1741, a la celebració de l’arribada de les Caputxines a Mataró, un acte en el qual se sap que hi participen, clarament, tres gegants.

Els quatre gegants mataronins ballen al so de flabiolaires en les cercaviles i les dormides, perpetuant la tradició de la ciutat. A La Dormida, els gegants petits dansen El Xotis d’en Borina i, el grossos, La Masurca; tots dos procedents del repertori del flabiolaire Quirze Perich. Després, conjuntament, ballen El Ball de Quatre de Carles Arabia. Totes les peces han estat coreografiades per Montserrat Calsapeu.


Els Nans

La primera notícia de l’existència de Nans a Mataró és de 1864. Són tres parelles: ells van vestits de comtes i elles duen còfia. L’any 1900 són restaurats. La indumentària va a càrrec de Jaume Llagostera i la pintura de les testes, de Josep Vinardell.

El 1912, hi ha una altra reforma de pintura i vestimenta, i dos nans masculins canvien considerablement d’aparença. El Comte es manté, però els altres nans passen a ser un modest alcalde rural amb barretina i un home distingit amb barret de mitja copa, que aleshores s’associa amb un mataroní de l’època, un ric fabricant representant del conservadorisme polític, el senyor Carrau. Més endavant, també aquest torna a canviar. Aquesta vegada, el barret de mitja copa es converteix en un turbant blanc, i la pell de la cara se li enfosqueix per transformar-se en el Moro, tot i que, finalment, per Les Santes de 1984, en Carrau torna a aparèixer. L’any 1930 hi ha una reforma dels nou nans d’aquests moments, dirigida per Josep Diamant i Llobet, que en renova els vestits, el calçat i les perruques.

A partir dels anys 1950, hi ha moltes transformacions d’uns nans per altres. Neixen el Xinès, el Pierrot, el Moro, el Bufó, el Follet... Apareix i torna a desaparèixer un capgròs calb, amb uns llargs ullals, molt lleig. Després d’aquesta època de confusió, el 1964, Josep M. Diamant i Montañés realitza una recreació dels antics nans en polièster, per minorar-ne el pes i augmentar-ne la resistència. D’aquesta manera, la comparsa es queda definitivament amb 11 figures.

Actualment, els Nans de la ciutat són 18 personatges petits i rabassuts.

La Vella Verda, la Vella Blava, la Bruixa i la Mulata, que encara conserven l’aparença inicial, i el Pagès, el Xinès, el Moro i el Bufó, són els primers en aparèixer.

El Macer Seriós i el Macer Rialler, que juntament amb en Patufet, arriben a Mataró amb tren per la Festa de Les Santes, de l’any 1922. Segurament comprats a la botiga El Ingenio de Barcelona, els macers (llavors anomenats porrers) recuperen les figures, ja desaparegudes, dels verguers del segle XVIII, que acompanyaven els jurats, equivalents als regidors actuals, obrint pas en les funcions públiques. I en Patufet, com tothom sap, és un dels personatges més populars del públic infantil, popularitzat pel setmanari que porta el mateix nom. Són els únics membres de la colla que no són estrictament nans.

El Follet apareix el 1949 i es torna a recuperar, de mans de Manuel Casserres, el 28 de juliol de 1984, per a la Capgrossada de Les Santes d’aquest any, juntament amb l’Arlequí o Pierrot, el Comte i en Carrau.

Per Sant Jordi de 1992, la Sala Cabañes regala a la ciutat en Jonàs i en Mataties, amb motiu del 75è aniversari de l’entitat. Els nans d’aquests dos personatges populars d’Els Pastorets de Mataró són obra, també, de Manuel Casserres.

En Biada es tracta d’una donació que el setmanari Capgròs fa el 26 de juliol de 1998. Obra de Sergio Laniado, representa el famós impulsor de la primera línea de ferrocarril de la península, Miquel Biada.

Com els gegants, els nans s’acompanyen d’un grup de flabiolaires en les cercaviles i també tenen un ball propi. S’anomena la Polca o Pasdoble d’en Borina. L’any 2005 s’estrena un altre ball propi perquè dansin els tres nans nous –apareguts el 1992 i el 1998- titulat la Rumbeta dels nans nous, d’Alba Pujol. La coreografia també és de Montserrat Calsapeu.


L’Àliga

La primera referència documental que es té d’una Àliga a Mataró data de 1601. Durant el segles XVII i XVIII, pertany a la confraria de la Minerva. Al principi del segle XIX, però, desapareix i no es torna a recuperar fins al 1987, de mans del constructor solsoní Manuel Casserres, per iniciativa popular.

És la figura més solemne de totes i sol participar en els actes més cívics i protocol•laris, que requereixen sempre la presència del consistori. Actualment, només es deixa veure per la Festa Major.

Té ball i música propis, interpretats per la Cobla de Ministrers, formada principalment per xirimies i tabal i altres instruments que, tradicionalment, formen part de la formació en el Renaixement i el Barroc. El ball propi –Ball del Aliga- prové duna melodia anònima del segle XVIII trobada al monestir de Montserrat, dins el quadern d’un organista, titulat Libro Pastoril por Navidad. Està pendent de recuperació un pas de dansa previ que forma part de la partitura. El ball s’inicia amb un passeig majestuós, seguit d’uns giravolts que guanyen ritme i, després, uns moviments combinats amb salts. Tot plegat s’acaba amb una sèrie de salutacions i una reverència final. La coreografia també és de Montserrat Calsapeu.

El vestuari dels portadors consisteix en una brusa blanca, una faixa marró fosc, uns pantalons bombatxos, també marrons, fins a sota genoll, unes mitges blanques i unes espardenyes negres. Els músics, en canvi, duen una brusa de to groguenc, una faixa marró, uns pantalons rectes del mateix color, una armilla a joc amb els pantalons i espardenyes negres.


La Momerota i la Momeroteta

La Momerota és una de les peces més emblemàtiques del bestiari festiu i de foc de la ciutat. Es una figura amb cap de bou i cos de mulassa construïda per l’actor mataroní Boris Ruiz, que surt per primer cop durant el Carnestoltes de 1979.

L’origen de la momerota el trobem al Costumari català de Joan Amades, en què parla d’aquesta bestiota en l’apartat de les festes del Carnestoltes. És en aquesta bèstia que un grup de joves entusiastes mataronins s’inspira per crear la primera figura de foc de la ciutat.

La Momerota es presenta oficialment el 25 de juliol de 1979, tot i que no passa a formar part del patrimoni festiu de la ciutat fins a l’any 1981. Té un ball propi, compost per Assumpta Valls. Durant alguns anys, els Grallers de Mataró acompanyen la Momerota en les cercaviles i les dormides, però, actualment, els encarregats de fer-ho són la colla de Grallers de la Momerota. A les sortides de foc, la figura s’acompanya també dels Tabalers de la Momerota. La coreografia del ball, creada també per Montserrat Calsapeu, consisteix en una successió de saltirons i moviments en cercle que s’acceleren progressivament. Quan s’acaba el ball, els portadors li carreguen les banyes amb carretilles i, aleshores, la Momerota aixeca el cap i apunta les autoritats, que acaben ruixades, si ho aguanten, per una gran pluja de foc.

Quant al vestuari, els portadors duen una boina negra, una bata ampla de ratlles fines blanques i marrons, una faixa marró, uns pantalons negres i unes espardenyes blanques amb betes negres.

La Momeroteta neix per Les Santes de 1982 i és la filla de la Momerota. El seu ball data de 1987 i és compost per Toni Oliveras, dels Grallers de Cabrils. Aquesta formació acompanya la figura durat alguns anys però, actualment, els encarregats de fer dansar la Momeroteta són els Grallers de la Momerota. El vestuari dels portadors és idèntic al dels portadors de la Momerota. Sol sortir per Les Santes, en festes de barris i en altres actes, com el Carnestoltes. La figura és, com la Momerota, obra d’en Boris Ruiz.


El Drac i el Dragalió

La figura del Drac es presenta a la ciutat el 20 d’abril de 1991, a la plaça de l’ajuntament, i s’inspira en el drac que en Robafaves porta al casc. Construït amb fibra de vidre i guix, el Drac és obra del solsoní Manuel Casserres. La figura té un ball propi, compost per a tabal pel percussionista Michael Weiss, amb coreaografia de Montserrat Calsapeu. És rellevant destacar que també dansa conjuntament amb el Dragalió al final de l’acte Ball de Dracs, per Les Santes. Es tracta d’un ritme de tabal titulat Ball del Drac i el Dragalió, que és compost per Dani Álvarez, amb coreografia de Heidi Consegal. El vestuari dels portadors (casaca negra i pantalons negres, faixa verda i sabates negres de pell girada), l’han fet les germanes Pruna, i l’escut és un disseny de Néfer Rovira.

Força anys més tard, el 26 de juliol de 2007, i fruit del festeig del Drac amb la Víbria de Poblenou de Barcelona, neix, d’un ou, el Dragalió. El seu disseny i la seva construcció van a càrrec de Xevi Ribas. Igual que el cas del Drac, el ball propi el compon Michael Weiss, a partir de ritmes que poden assumir els nens que acompanyen el Dragalió amb el tabal. L’any 2009, però, es decideix canviar-lo per un ritme de Joan Cot i Matías Lizana. L’encarregada de la coreografia serà, de nou, Montserrat Calsapeu. Pel que fa a les cercaviles, el Dragalió dansa amb ritmes creats també per Joan Cot. El vestuari dels portadors, en aquest cas, és obra de Núria Julià.



© LA WEB DELS GEGANTS DE MATARÓ
www.gegantsmataro.cat

Anterior

Galeria

Següent


Darreres sortides en les que ha participat

28/10/2012 - Festes de Sant Simó (Rebuda a la Familia Robafaves)
08/09/2012 - Festa Major de Montblanc (Convidada dels Veguers)
25/08/2012 - Festa Major de La Seu d'Urgell
29/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (Anem a Tancar)
28/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (No n'hi ha Prou!)
28/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (Postal de Gegants)
28/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (Anada a la Residència)
27/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (La Passada)
27/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (Anada a l'Ofici)
26/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (De Parranda!)
25/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (Desvetllament Bellugós )
25/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (Cap a la Crida)
24/07/2012 - Les Santes, Festa Major de Mataró (La Gegantada)
23/06/2012 - Rebuda de la Flama del Canigó
09/06/2012 - Festes del Barri de Pla d'en Boet
02/06/2012 - Festes del Barri de l'Havana
04/05/2012 - Exposició dels Gegants de la Ciutat al Vestíbul de l'Ajuntament (Sant Jordi)
23/04/2012 - Diada de Sant Jordi
05/11/2011 - Ballada de Gegants Històrics a Santa Maria del Mar
27/08/2011 - Festes del Barri de Cirera


Veure totes les sortides arxivades d'aquest gegant

© LA WEB DELS GEGANTS DE MATARÓ
www.gegantsmataro.cat